| Portada
Especial
|
I va fer una breu pausa, una d'aquelles breus pauses que la gent tant odiava en ell. Semblava que esperés la pregunta obligada: "perquè?" Però mai permetia que ningú interrompés el seu monòleg saberut i reprimia els oients amb sobtades admiracions. - I us diré perquè! Els que l'envoltaven sabien que darrere d'aquell home tan terrenal s'arrossegava un ser torbador per la seva sensibilitat inintel·ligible. Pocs l'havien sorprès en els seus comptats moments d'eufòria metafísica però tots participaven encuriosits en les rotllanes al seu voltant, a una distància prudent, per assistir als seus soliloquis. Quan va enllestir el llarg discurs sobre l'atemporalitat i la "severíssima cursa de la incomprensió", va dirigir la mà a la galta de Xxxx, la seva dona, i la va acariciar. I allò que tots van interpretar com una evidència més pura de la seva pedanteria, va fer que Xxxx s'emocionés i degotés algunes llàgrimes (unes llàgrimes que van apagar els somriures dels presents). No va intentar eixugar-les. Segurament en aquell precís moment un meteorit va col·lisionar contra la Terra i només van sobreviure alguns microorganismes massa afortunats.6 |