Especial  
Antoni Miró 
 

Sala  
d'Exposicions 
 

L' ARTicle 
 
 

 Fòrum 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

PROTASI-3a part 

 PROTASI  / Joan Barea -2a part- Xxxx seia sobre la cama esquerra de Yyyy, només amb calces i sostenidors. Estava doblegant la màniga dreta de la camisa blanca de Yyyy, lentament i mirant-lo als ulls en comptes de mirar l'objecte de la seva tasca. Quan passava pel colze aprofitava per acariciar el gran bíceps suau i tibat amb l'excusa de treure les arrugues. El ritual del comiat: feien l'amor i ella el vestia a ell, els pantalons blancs, la camisa blanca, la gorra blanca, i finalment un petó curt i una abraçada llarga. 
- Fes-me pessigolles -li diu ella. I ell s'alegra que Xxxx sigui com una nena i que no estigui mai trista. Se n'alegra perquè s'adona que ella és feliç així i que no se'n pot ser de cap altra manera. Per això ell havia deixat la filosofia i s'havia allistat a l'exèrcit per ser un treballador, una persona normal i corrent sense pretensions ni plans de futur que vagin més enllà de fer pessigolles a la seva amant. 

Les portes del tren van tancar-se a batzegades i els nens i nenes que tornaven d'una excursió seien acaparant tots els seients i provocant les ires d'algunes ancianes que es consideraven preferents i desateses. Els crits van néixer entorn a la professora i, concretament, entorn a la seva mà plena (per moments) de cacauets. 
Mentre el tren reprenia la marxa una senyora va comentar amb el seu marit (carregat de bosses, carros, caixes, pica i pala) que els nens no tenen vergonya ni respecte, que el món s'està pervertint i que tanta modernitat acabarà desembocant en el caos i, qui sap, potser en l'apocalipsi. Que, sense anar més lluny, aquell matí el carter havia mort d'un cop d'ampolla al cap. 
Al mateix temps una nena dirigia adjectius d'objectivitat nul·la a un nen de cabell curt, pantalons curts, cames plenes de crostes i ulls serens. El nen no es va ni immutar però li va dedicar una mirada de fàstic. Per a ella aquell menyspreu era una declaració de guerra. 
-Tu, eh nen, el que passa és que ets un mimat Ässenyalant-lo amb el dit. 
Però el nen va seguir petri, així que la seva companya va haver d'empènyer-lo i tombar-lo a terra. Des del terra el nen va mirar-la amb incomprensió nena estúpida. I ella, amb certa por, es va refugiar entre un grup d'amigues que cantaven (i algunes ballaven) una coneguda cançó de moda. 

El nen veu a la seva mare darrere de la finestra i la saluda, agitant una mà i somrient. Ella sembla cansada però fa el mateix. Quan el nen baixa del tren s'abraça a la seva mare i veu que a la nena estúpida no l'ha vingut a buscar ningú i s'adona que és desgraciada i no li fa pena. 
Pugen al cotxe. El nen encén la ràdio i prem tots els botons que hi ha per prémer. 
-Com ha anat? 
-M'he trobat una pedra molt maca. 
-Ah, sí? 
-Sí, i un llangardaix molt maco. 
-Què dius, de debò? I com se deia? Com era? 
-El porto amb un pot a la motxilla. 
-Doncs quan arribem a casa l'ensenyarem al pare i li posarem alguna cosa perquè mengi. Perquè haurà de menjar, oi? 
-Què mengen els llangardaixos? 

La mare mira el nen amb aquella cara de "nen-impertinent-i-jo-què-sé", i li somriu i li diu que no ho sap pas però que ja li donaran alguna cosa. Llavors la dona sent que se li ennuvola la vista, perd el domini sobre el volant, es desmaia i el cotxe surt de la carretera per caure d'un estimball i estabellar-se contra unes roques. Els tres moren. 

------------------------------ FI 2A PART